10 coses que 10 vore, si 10 vol, en Quart de Poblet
1. L’Església Parroquial
És, juntament amb l’ermita, l’edifici monumental més antic del poble. La tradició popular situa ací la primera església de la reconquesta, a principi del segle XIV, sobre l’antiga mesquita. A finals del segle XVII es va fer una reedificació que s’ha mantingut fins al moment actual. Prova d’aquella reconstrucció és el primer arc de la nau, baix el cor, que conserva la data de 1691. L’any 1783 se li afegí la Capella de la Comunió, dissenyada per l’arquitecte Vicente Gascó. El 1916 va ser restaurada i reparada després de la guerra. Té una única nau amb bóveda central i capelles entre els contraforts. Malgrat que durant la guerra del 36 —quan fou utilitzada com a mercat— es perderen moltes peces artístiques, encara resten elements de gran valor, com el retaule de taulells de grans dimensions de la capella del baptisteri o els frescos de la bóveda. Té especial importància el llenç contemporani situat a la capella de Sant Onofre, que representa la comunió del sant, obra de Constantino Gómez a finals del segle XIX. No hi ha escultures religioses anteriors a 1939. Les obres d’imatgeria, majoritàriament d’autors valencians, presenten elements de notable interès religiós i artístic.
2. L’Ermita de Sant Onofre
L’origen d’aquest edifici se situa, amb tota probabilitat, a finals del segle XIV o del XV. Està ubicada en un lloc estratègic: el punt d’intersecció entre el camí que venia de València cap al Pla de Quart i la Séquia Mare de Quart, just on la séquia es divideix en dos, al conegut “tall de llengües” entre la séquia de Quart i la de Benàger. L’ermita estava dedicada des d’antic a Sant Onofre Anacoreta, sant d’àmplia difusió en l’Edat Mitjana, especialment entre les ordres religioses. Al segle XVIII se li afegí una capella d’estil barroc consagrada a la Mare de Déu de la Llum, patrona —junt amb Sant Onofre— de Quart de Poblet. És especialment interessant, per la seua bellesa, el sòcol de la capella de la Mare de Déu de la Llum, fet amb taulells valencians de gran policromia i temàtiques mig religioses, mig fantàstiques. A finals del segle XX s’enderrocà, pel seu estat deteriorat, la “casa de l’ermitanya”, una construcció típica valenciana de vivenda amb entrada i corral situada al costat oest de l’ermita. Sobre el solar s’alçà un centre auxiliar de la parròquia.
3. El Casino
L’edifici del Casino fou erigit el 1910 com a seu cultural del poble. En el seu si acollia diverses associacions culturals i esportives, entre les quals destacaven la banda de música La Amistad, el Club de Teatre o l’Associació de Caçadors. L’antic edifici, d’estil eclèctic, tenia planta triangular i elements decoratius ceràmics i de forja. Disposava de cafeteria, despatxos, un xicotet frontó, sala d’assajos, casa del conserge i un teatre amb llotges. El 1935 fou seu de la Dreta Valenciana i, durant la guerra, del PSOE i del PC local. En la dictadura fou seu de Falange, encara que mantingué l’activitat de les seues associacions. El 1983 l’edifici recuperà la seua titularitat com a Centre de Convivència. El 2006 s’acordà la cessió de la propietat a l’Ajuntament de Quart de Poblet a canvi de la reforma integral de l’edifici. Després de la reforma, l’edifici manté la seua façana principal original: sòcol de taulells valencians amb motius enllaçats, tres balcons de forja decorats amb motius vegetals i, com a remat, una cornisa motllurada, un fris vegetal i un timpà semicircular.
4. Les cases modernistes del carrer de l’Estació
No queden a Quart de Poblet moltes mostres de l’estil modernista que impulsà la incipient burgesia industrial del poble a finals del segle XIX i principis del XX. Una excepció és la Casa de Juan Bautista Valldecabres, la Casa de la Cultura i aquestes dues vivendes privades del carrer de l’Estació, quasi contigües, de principi del segle XX. Foren construïdes per una família d’industrials rajolers i tenen la particularitat de ser estèticament diferents, encara que totes dues s’inscriuen en la tendència modernista de l’època: gust pels elements florals i naturals, ús de la rajola i el taulell com a elements constructius i decoratius, i un treball de forja espectacular. A més, els descendents i actuals propietaris han tingut el gust i l’esforç de mantindre-les al llarg del temps amb un treball de conservació i restauració admirable. Són cases privades, sense visites interiors, però només la contemplació de les seues façanes és un regal per als sentits.
5. L’oficina de Refracta
A la dècada dels 40 s’instal·là a Quart de Poblet la fàbrica Refracta, especialitzada en productes de construcció i refractaris. Es va situar davant de l’estació de tren per aprofitar la via de comunicació tant per al transport de materials d’entrada com per als productes d’eixida. L’edifici que es conserva de l’antiga fàbrica és el d’oficines i accés al conjunt industrial. Respon a les tendències racionalistes del moment: línies rectes, volums simples i funcionalitat. Quan la fàbrica es traslladà, ja al segle XXI, l’edifici es destinà a Biblioteca Municipal, annexant-li un bloc nou de tendència institucionalista, propi de l’arquitectura administrativa contemporània. És especialment interessant l’interior de l’antic edifici d’oficines, en particular el paviment de mosaic Nolla original i la barana de l’escala, feta amb balustres de fusta i elements d’art déco.
6. L’estació de tren
6. L’estació de tren L’edifici, de l’any 1899, forma part de l’equipament de la xarxa del ferrocarril que unia València amb Llíria i que fou substituïda per la línia de metro l’any 2006. Es tracta d’una caseta de planta quadrada i una altura, típica de les estacions de tercer ordre, situada damunt del voral d’accés al tren en la via principal. La planta baixa era l’espai d’expedició de bitllets, control de trànsit i sala d’espera, i la primera planta era la vivenda del cap d’estació. L’any 2020 l’edifici fou rehabilitat i reutilitzat com a seu de l’oficina de turisme local i sala d’exposicions. De l’edifici primitiu s’ha aprofitat l’espai sota la coberta i se li ha afegit una estructura amb les escales d’emergència.
7. El dipòsit d’aigua en altura
El 1932 es construí el pou de subministrament d’aigua potable del poble, que proporcionà aigua a Quart durant tot el segle XX. Al mateix temps s’alçà un dipòsit en altura damunt del pou, del qual ara només queda l’edifici dels fonaments. L’objectiu de construir dipòsits en altura en una zona tan plana com el terme de Quart de Poblet era aconseguir la pressurització del sistema de distribució perquè l’aigua arribara amb suficient pressió. L’any 1968 es construí un altre dipòsit en altura, situat a 90 metres de l’anterior, i amb el temps es desmuntà el dipòsit vell. El nou dipòsit és una construcció de formigó armat, de forma cilíndrica i coberta plana. Està suportat per huit pilars entrellaçats per bigues travesseres. Un d’aquests pilars sosté l’escaleta lateral d’accés. A la base de la construcció es troben les instal·lacions amb els mecanismes de regulació de la pujada i l’eixida de l’aigua del dipòsit.
8. El Pont del Romà
El pont sobre el riu ha sigut conegut des de sempre com el Pont Romà, encara que no es té una certesa que vaja més enllà de l’època musulmana. Hi ha un document del rei Pere d’Aragó, de desembre de 1283, on apareix aquest pont de Quart com l’últim que creua el riu abans d’entrar a la ciutat de València. La seua situació té sentit com a punt d’encreuament entre el camí de València cap a l’interior i la ruta interior des de Sagunt paral·lela al litoral. A més, Quart de Poblet té bona part de les seues millors terres de cultiu a l’altra banda del riu, “dellà lo riu”. Al llarg del temps, el pont ha patit nombroses vegades la força de les aigües, que l’han derruït, i s’ha restaurat repetidament. La penúltima restauració, que li donà l’aspecte actual, fou el 1973. La DANA de 2024, encara que no arribà a derruir-lo, l’afectà gravement en la seua estructura i fins ara, març de 2026, està a l’espera d’una nova restauració. Tot i això, el Pont Romà ofereix una oportunitat magnífica per gaudir d’un paisatge extraordinari al Parc Fluvial del Túria, un espai on convergeixen l’horta de València, el traçat de les seues séquies, un marge fluvial en recuperació contínua i un riu renaixcut que torna a omplir-se de vida.
9. El Cementeri Parroquial
A principi del segle XX, l'antic cementeri de Quart de Poblet, situat darrere de l’església, es trobava completament saturat i insuficient per a una població que creixia any rere any. Per això, el 1911 s’inaugurà el nou cementeri, situat —com manava la legislació— lluny del nucli urbà, al camí cap al sud. El cementeri ha sigut sempre, excepte en temps de la República, de gestió parroquial i, al llarg del segle XX, s’ha anat ampliant de manera discontínua segons les necessitats del moment. Inicialment era un cementeri gran per a les dimensions del poble i s’estructurà en dos grans patis quadrangulars continus. A les parets perimetrals es disposen els nínxols, a quatre altures. Al centre de les parets del perímetre es troben els panteons més antics del poble, pertanyents a les famílies benestants de l’època. A l’interior dels patis s’ubiquen les tombes a terra i els panteons soterrats. Destaca, al mig del primer pati, el panteó erigit el 1940, quan s’obriren les fosses comunes de les víctimes de la repressió a l’inici de la Guerra Civil. A partir de finals dels anys 60, el creixement de la població obligà a adoptar solucions urgents: en lloc d’obrir nous patis, s’optà per construir carrers de nínxols més estrets i a cinc altures, per augmentar la capacitat. Al mateix temps s’abandonà la pràctica de fer soterraments a terra. Ja en la dècada dels 80 s’amplià el terreny del cementeri amb noves parcel·les, fins que el 2005 es denegà el permís per a noves ampliacions i l’Ajuntament obrí un nou cementeri municipal de nova planta.
10. El Partidor del Braç dels Moros
El Partidor de les Llengües és un element hidràulic típic de l’estructura de les séquies de l’Horta de València. Consisteix en un tallamar —un mur— situat al mig del caixer de la séquia, en direcció a la corrent, que divideix les aigües en dos. D’aquesta manera crea dues séquies noves a partir d’una anterior. La proporció d’aigua que rep cada séquia es regula mitjançant comportes. El Partidor de les Llengües del Franc o de Franc-Moros, situat enmig de l’horta entre els termes de Quart de Poblet i Mislata, es troba dins de la séquia del Braç dels Moros, un braç de reg de la Séquia de Mislata. El partidor divideix el cabal en dos nous braços: el Braç de Franc, que deriva pel costat dret i fa un gir de 90° cap al sud i el Braç dels Moros, que rega els camps situats entre el riu i la població de Mislata. La rellevància del Partidor dels Moros és que tant la paret central com les parets de les comportes laterals són originals, probablement del segle XVII, i estan construïdes amb un bloc monolític de pedra treballada. Si és possible, convé visitar el partidor en dies en què la séquia porte aigua, perquè realça la seua bellesa.
10+1. L’Assut de Rascanya
La séquia de Rascanya, fins al 1970, era l’última séquia que prenia aigua del riu al terme de Quart de Poblet, per la vora esquerra, cap a la riba del terme de València. Després de les obres del Pla Sud, que revolucionaren tota l’estructura hidrològica de l’últim tram del Túria, la séquia ja no pren aigua directament del riu pel seu assut, sinó que ho fa a l’Assut del Repartiment, la Cassola, i va canalitzada fins a creuar la séquia de Mestalla. Així, el seu assut ha quedat abandonat, entre els termes de Quart de Poblet i València, molt prop del terme de Mislata. Encara que l’assut és d’època islàmica o anterior, la seua fàbrica actual correspon a una reforma feta entre els segles XVII i XVIII. Hui, en desús, ha perdut elements com l’almenara o les goles d’entrada a la séquia. Tanmateix, resta l’element més espectacular: el mur, mig soterrat per escombraries. Es tracta d’un mur compacte, d’uns 80 metres de longitud i 10 metres d’amplària, fet de grans carreus i argamassa, rectilini, col·locat transversalment al llit del riu per desviar l’aigua cap a la séquia. Malgrat el seu deteriorament, conserva un valor històric i arquitectònic significatiu. Està catalogat com a Bé d’Interés Cultural (BIC) de rellevància local i forma part del patrimoni hidràulic de l’Horta de València.